La persistència ambiental dels microplàstics s'ha convertit en un dels reptes ecològics més crítics de l'era moderna. Tot i que l'atenció del públic sovint se centra en les deixalles de plàstic a gran-escala, una revisió sistemàtica de la literatura acadèmica recent revela que l'eliminació de microplàstics dels tancaments de polipropilè (PP) és un contribuent important, però que sovint es passa per alt, a la contaminació global de microplàstics. El polipropilè és l'estàndard de la indústria per als taps de begudes a causa de la seva excel·lent resistència a la fatiga i propietats de segellat. Tanmateix, les accions mecàniques que fan que aquests taps funcionin-torsionar, obrir i tancar-són les mateixes forces que contribueixen a la generació de fragments de plàstic microscòpics.
El mecanisme de degradació d'aquests tancaments és impulsat principalment per una combinació d'abrasió mecànica i meteorització ambiental. Quan un consumidor desenrosca una tapa, la fricció entre els fils interns de la tapa i el coll de l'ampolla o del cartró crea un desgast microscòpic. Durant el cicle de vida del producte, aquesta tensió mecànica repetida talla petits fragments de polímer. Aquest procés s'agreuja significativament per la degradació foto-oxidativa. Quan els taps de PP s'exposen a la radiació ultraviolada (UV)-ja sigui durant la deixalleria a l'aire lliure o mentre suren a la superfície de l'oceà-, les cadenes de polímer es sotmeten a una escissió, fent que el material sigui trencadís. Els estudis que utilitzen l'espectroscòpia d'infrarojos de transformació de Fourier (FTIR) han confirmat que els taps de PP-envellits amb UV alliberen un volum significativament més gran de microplàstics sota estrès mecànic en comparació amb els seus homòlegs no-envellits.
A més, el procés de reciclatge en si actua com un catalitzador no desitjat per a l'eliminació de microplàstics. Durant el reciclatge industrial d'envasos i ampolles de begudes, els taps es sotmeten a un intens rentat en calent i a una separació-basada per fricció. Aquest tractament mecànic agressiu tritura els taps, alliberant una purina de partícules microplàstiques que poden ser prou petites com per evitar els sistemes de filtració d'aigües residuals. Una anàlisi exhaustiva indica que la mida d'aquestes partícules vessades varia, però una part substancial cau en un rang inferior a -20 micres, cosa que fa que siguin especialment difícils de detectar i eliminar del medi ambient. Abordar aquest problema requereix un enfocament dual: desenvolupar formulacions de PP més resistents al desgast que mantinguin la ductilitat fins i tot després de l'exposició als UV i dissenys de fils d'enginyeria que minimitzin la fricció superficial durant l'ús.
